“D’aquella introspecció al passat, vaig viure unes hores en un món nou i antic alhora, desitjat i rebutjat. En una illa deserta on el temps s’havia aturat.”
Dos anys d’ençà que vàrem visitar per fortuna i casualitat una terra enclaustrada en el temps. Del continent veníem de viure en plena globalització, noves tecnologies i una interconnexió entre territoris fins aleshores mai vista. Veníem de veure i viure això, a lo que li deim progrés. A l’art d’homogeneïtzar-nos mútuament en una simbiosi que condueix a la desaparició de tot allò que ens definia i ens caracteritzava per a assolir un híbrid despersonalitzat. Al cap i a la fi, no hi ha negociació possible. És el temps que ens han tocat viure.
Així, com anava diguent, després de visitar països i descobrir ciutats, vam recalar en aquella zodiac –també anomenada pneumàtica– rumb a unes illes desertes, toponímia oriünda i vernacla, del sud. A la mateixa embarcació hi anàvem unes dotze persones, de diferents nacionalitats entre ells francesos, italians i algun nord-europeu despistat que encara es demana com va arribar a aquell afable indret. En amarrar, vam baixar a un moll de fusta i ens vam endinsar dins un poble ple d’arena i ple de vida, d’ambient i de gent. De cases humils, de nins jugant a la pilota i de residents que t’observaven amb una mica de curiositat i estranyesa, ambdues combinades amb una dosi d’esperança per l’oportunitat al seu davant d’haver trobat un potencial client, un petit salvador de la seva setmana. Allà, podies observar un poble petit, de reduïdes dimensions i d’escassa població que iniciava la seva temporada. Però, lo més important és que allà, malgrat no haver-hi carrers asfaltats, no hi veies pobresa. No hi veies pobresa però tampoc res comparable a la quantitat de ciutats europees que havíem visitat els mesos anteriors. Era com si allà, la globalització no hagués arribat. Com si fóssim una mena d’extraterrestres per aquell lloc, uns visitants peculiars. En aquell lloc del sud, el temps s’havia aturat feia unes dècades.
Just en arribar al moll d’aquella illa, va arribar una altra embarcació petita amb subministraments per a la població. Van fer cridar a un senyor del poble i s’hi va atracar, sota un sol de justícia, amb un tractor Landini 8500 –fabricat entre 1973 i 1983– carregant unes bones dècades damunt i tots els queviures per un dels darrers dies de primavera. Vam observar encuriosits l’escena i vam seguir el tractor amb els tres homes damunt per enmig de tot el poble. Un cop més, em veig amb la necessitat d’expressar que allà no hi havia cap tipus de prevenció de riscos laborals ni control sanitari ni cap d’aquestes mesures post-modernes de protecció ciutadana. No. Allà hi havia una vida real. Quelcom humà, col·loquial i alhora, llunyà. Una vida que enyoram malgrat no haver-la viscut mai. Una vida per noltros comparable a unes dècades passades.
Posteriorment, vam continuar enfonsant-nos al centre de l’illa. Ara, però, els camins d’arena i pols s’havien transformat en un passeig de fusta elevada i les cases havien desaparegut per entrar dins un ambient inhòspit i desèrtic ple de matolls amb quatre o cinc turistes que emprenien el mateix trajecte. Al final d’aquell camí del no res, vam arribar al que popularment es coneix com una platja paradisíaca o pròpia del Carib. Amb estranyesa, girant el cap a banda i banda intentava trobar –sense gaire fortuna– tovalloles, para-sols, i turistes. I dic amb estranyesa, ja que allà hi havia la combinació de tres elements: altes temperatures, una platja verge i llarga, i una situació geogràfica pròpia del sud. Entenent el sud com el lloc on la gent té tendència a baixar per gaudir de vacances i desconnexió.
Així, vam passar el dia entre aquelles tres illes sense asfalt però amb una vida rica –no materialment, ni tan sols econòmicament parlant–. Què estúpids hem estat al pensar que la quantitat d’asfalt i ciment va de la mà de forma directa i proporcional amb l’augment de progrés.
D’aquella introspecció al passat, vaig viure unes hores en un món nou i antic alhora, desitjat i rebutjat, on la felicitat de la gent no anava associada a gaudir del darrer model d’Audi, on ni tan sols a les platges hi havia gent. En una illa deserta on el temps s’havia aturat.
