No fa gaire, rellegia un assaig amb tocs biogràfics de mitjans segle XX. En aquest primer volum que narra les peripècies prèvies a una història d’èxit i d’incidència social, apareix una afirmació com la que segueix…
“A la vida, hem d’estar preparats perquè allò que hem construït amb esforç i dedicació, s’enfonsi. I aleshores, hem de tornar a començar a construir-ho”.
La paraula construir representa la tasca d’edificar un projecte. Dels fonaments i els ciments fins al sòtil i el terrat. Amb un projecte, plànols i un full de ruta. Durant aquests anys, he tengut la immensa sort de poder participar en un projecte col·lectiu, amb encerts i errades. Amb il·lusions i certeses. Però més enllà de melancolismes i altres drames, trob adient fer un petit homenatge a totes les persones anònimes que desinteressadament participen en qualsevol tipus de projecte, persones anònimes però essencials.
Una petita mostra d’agraïment però que també pretèn fer palès la importància de sumar persones i integrar perfils transverssals i “híbrids” (ara que estan tan de moda) per anar completant el puzzle de la tasca col·lectiva. Sense tots ells, que t’acompanyen en alguna part del camí, una persona tota sola no arriba enlloc. Només des de la suma d’individus se va fortificant la idea que tothom persegueix. El bé comú.
I aquest bé comú, lícit i desitjable, mereix la plena dedicació de tot un equip, sabent que de la mateixa manera que els anònims passen pel teu camí i te complementen, tu també ho fas envers el projecte, aportant i matissant-lo amb les accions diàries. Però sempre amb la maduresa de que es tracta d’una situació temporal amb un alfa i un omega, i que, en definitiva, no deixam de ser més que un peó d’una gran partida d’escacs. Només amb aquesta premisa, se pot perseverar en els objectius grupals davant els freqüents interessos inidviduals que sorgeixen.
Així, ara que la decisió ja està meditada, és el moment d’aturar-se i donar les gràcies. Les gràcies perquè sense ells, molts dels quals no recordam noms ni els hi posam cares, avui no seríem aquí. I el tòpic troba l’evidència en situacions quotidianes. Com un arbre, que tot i tenir un tronc fort i robust necessita d’elements aliens com el sol, la pluja, l’aire, el sòl i una infinitat de factors i elements exògens que fan que la soca pugui arrelar per, com diu l’himne, enfilar-se.
Per últim, apel·lar a la continuïtat. No hi ha major èxit que la tasca que una persona comença, tingui un relleu. Perquè la raó de ser, sempre ha estat aquesta, una raó col·lectiva. Un futur. Un anhel. Quelcom tan abstracte però alhora tan cert com una idea.
