La Unió Europea els ha tancat les portes. La Unió Europea els ha dit adéu. L’acord dels vint-i-vuit i Turquia permetrà els coneguts com a ‘retorns en calent’ de qualsevol persona que entri dins territori europeu ja sigui immigrant o refugiat. A canvi, el país turc haurà d’acollir tots els refugiats. Per contrapartida, els dirigents comunitaris han decidit atorgar 6.000 milions al Govern d’Erdogan per sufragar les despeses que es puguin ocasionar amb motiu de l’acollida.
L’acord de la vergonya. Aquesta és la clara definició del que ha succeït a Brussel·les. La Unió Europea ha firmat sense saber-ho la seva pròpia sentència de mort. Perquè de que serveix estar dins una Comunitat que obvia i es carrega els drets humans a la primera de canvi? Tant de gent refugiada com de gent europea. Fa temps que aquestes cúpules dirigents han oblidat el més important d’una societat, que són les persones. Som simples nombres dins un gran balanç. Som un passiu, una despesa dins el compte de pèrdues i guanys. Quins drets humans? Quins principis? Quina ètica?
La Unió Europea ha demostrat que no serveix per res. Ha confirmat que no sap resoldre els vertaders problemes que li sorgeixen. Una visió optimista i unificadora va ser el que va inspirar la Comunitat Europea. Els valors del respecte, la pau, la llibertat i la igualtat com a màximes a seguir. Però no us enganyeu, Europa ja no és el que era. Ha perdut l’essència i els valors pel camí. Europa ha estat, és i seguirà sent el gran negoci d’uns pocs. Tota una ganga pels especuladors.
L’acord d’aquesta setmana l’hem de definir com l’acord de la vergonya. No té altre nom. I aquest acord d’expulsar persones no l’ha fet ni Corea, ni Cuba ni Veneçuela. Aquest acord ha estat gestat dins el bressol de les ‘societats més avançades’. Aquest acord l’hem gestat a casa. I quina casa, aquesta casa nostra… Avui, la Unió Europea ha decidit trair el que era, per convertir-se en el que denunciava. Avui, Europa s’ha acomiadat de si mateixa. El 23 de juny, serà Gran Bretanya. Després li seguirà Grècia, i després etcètera, etcètera.
Europa no representa ni el futur ni el progrés. Que s’aturi aquest tren, que jo em baixo d’ell.
