“La fragilitat de les persones i dels béns. Som fum, o pols que dirien els antics.
I encara creim que amb el nostre pas, determinarem el futur d’aquest planeta?”
Notre Dame crema, sota els ulls amb llàgrimes de tota París. Un símbol en el cor d’Europa que s’engulleix amb les flames. La força de la naturalesa imposant-se a l’obra de l’home. La fragilitat, símbol i qualitat de delicadesa. La fragilitat en la màxima expressió del poder, les catedrals. Aquestes construccions que mesclaven talent amb poder, en un intent d’alçar-se als cels per estar més a prop de Déu. Les catedrals, temples del catolicisme, exponent màxim de decisió i control durant la història dels darrers segles a Europa. Notre Dame crema i ens demostra la feblesa que queda associada a lo indestructible.
Després d’erigir-se durant segles i segles observant revolucions, guerres mundials i transformacions socials, Notre Dame crema. I crema en tan sols unes hores. En un món de previsions, de protocols i de controls, el monument més visitat d’Europa s’incendia durant unes obres de reparació. La ironia d’un món que ho vol preveure-ho tot, i que de tanta precaució acaba obviant lo més simple.
En un món en permanent canvi, on els ciments de les societats avançades trontollen convé ser conscients d’on venim, d’una història que constantment es fonamenta en avançar una passa endavant, per a posteriorment, retrocedir-ne dues endarrere. Deia un veterà intel·lectual del segle XX que en la vida, hem d’estar preparats per a que tot el que hem construït se’n vagi a norris. Que tot l’esforç desapareixi per obra d’altres. I aleshores, ho perdrem tot.
…
I això podria acabar aquí, amb un determinisme kantià, assegurant que les pèrdues són insuperables i que no tenim possibilitats de canvi. I aquest pessimisme seria erroni. Perquè, és cert que hem d’estar preparats per a perdre-ho tot. Hem de ser conscients que això és possible. I si això malauradament passa, hem d’estar a punt per tornar a reconstruir-ho tot, ja sigui una obra arquitectònica, artística o una obra social. Al final, el senyal de la història ens recorda que un cop que feim dues passes enrere, convé agafar impuls per tornar a imposar-nos i avançar. Notre Dame, símbol universal, ha cremat. I de la mateixa manera que l’obra de Víctor Hugo sobre aquest temple, va suposar un moviment nacional per a restaurar-lo; ara, l’incendi farà que tornem a erigir aquesta catedral enmig del Sena.
Aquell veterà intel·lectual acabava dient que un cop perdut, la següent passa és la recuperació. Que no ens podem rendir davant l’evidència i que la contemplació no és una opció. Al final, ho podem perdre tot. Però només si no actuam. Si t’hi poses, tu, pots canviar el món.
