Segueix l’envit pel poder del PSOE entre el sector crític i els partidaris de Pedro Sánchez. Al capdavant de la ‘rebel·lió’, trobam les federacions d’Andalusia i Extremadura. A la sombra, Susana Díaz, Fernández Vara y García Page. Tots ells, formen part de les regions que més influència han exercit en el Partit Socialista i, en conseqüència també a Espanya.
Aquesta influència l’hem pogut observar durant els 14 anys de govern de Felipe González. L’explicació la trobam al haver un percentatge molt alt dels afiliats que provenen d’aquestes regions del sud i interior de la península. Però clar, la influència té el seu màxim exponent en les polítiques que desenvolupen els diferents governs que es succeeixen. Així doncs, que Andalusia i Extremadura tinguin gran influència a Espanya es podria entendre pel percentatge de PIB que aporten o per la riquesa agregada però no, pel nombre de afiliats que tenen respecte de les altres comunitats –com succeeix ara mateix–.
A la cara oposada de la moneda, hi trobam l’escasa influència de les regions considerades ‘riques’. Parl de Balears, País Basc, Navarra, Catalunya i País Valencià. Aquestes 5 regions suposen el 38’6% del Producte Interior Brut nacional. Tenen el 35’17% de la població. I, en canvi, fa més de 90 anys que no tenim un president que provingui d’alguna d’aquestes regions. És a dir, les regions que més produeixen; les que tenen un model productiu desenvolupat i modern són les que menys poder de decisió tenen a l’Estat. El paradigma clar, el trobam amb el corredor mediterrani.
Ara, en el si del PSOE hi ha una pugna de poder pel control i la influència. D’un costat, els de sempre, els que han anat dirigint el partit socialdemòcrata des dels darrers 40 anys. Els de l’Establishment. Per un altra, els dels militants, més a l’esquerra, que no volen un 155, ni abstenció. Enmig de tot l’embolic, Balears i Francina Armengol. La federació balear s’ha mantingut al costat del secretari general amb totes les conseqüències que això suposa. Si s’aconsegueix superar el ‘cop d’Estat’, serem uns dels més recompensats per la fidelitat mantinguda. En cas contrari, ens podem preparar per les conseqüències.
Si el sector Susanista i andalús és el que es fa amb el control, només ens queda resignar-nos a 40 anys més d’una Espanya del passat. De l’Espanya de les subvencions i de l’Espanya dels ERE’s. D’aquesta Espanya que governa i que decideix per tots quan a ca seva tenen la taxa d’atur més alta de tot l’Estat. D’aquesta Espanya agrícola que no vol avançar. Mentrestant, els de la Indústria, l’avenç i el modernisme representat per les cinc comunitats citades anteriorment seguirem a l’ombra, veient com enfonsen de cada cop més casa nostra
17 són les persones que volen fer caure el secretari general. 17 són les persones que decidiran de ben segur el futur d’Espanya. Sempre, els mateixos 17, els de l’status quo, els de –perquè no dir-ho– la màfia.
